Carta de sinceritat #diadelapau

“Tinc por, por de no tornar a obrir els ulls, por de no tornar a abraçar a la meva família i por de no poder ser una nena amb una infància justa. La meva mare recorre quilòmetres diaris per obtenir aliments i tot i així no és suficient per a tothom, racionar el menjar es l’única opció, fins i tot hem passat dies sense menjar perquè els meus germans tinguin aliment que emportar-se a la boca. El meu pare fa creure als meus germans petits que tot això és un joc i que per guanyar hem de combatre les bales amb somriures, veig el pànic en els ulls del meu pare pel fet que viu amb la inseguretat de no saber si realment perdrà la vida en combat. Ja fa molt temps que  estem en guerra i ja no se quan va ser l’última vegada que vaig jugar amb els meus amics de l’escola. No ens quedem en un lloc fix, vivim en tendes de campanya, barraques, llocs en pèssimes condicions i viatgem amb el que portem a sobre; tinc ferides als peus de tant caminar descalça. Caminem amb un únic objectiu: tenir una casa on poder viure sense ser perseguits ni sentir-nos aterrits pels soldats de l’Estat Islàmic. En aquests moments sommio amb una educació digna, sommio amb un país lliure i sommio amb un lloc en el qual els únics sorolls siguin els somriures de la gent i no bombes que esclaten sobre les nostres cases. Estic cansada d’aquesta situació però m’haig de mantenir forta per la meva família. Si estàs llegint aquesta carta és que ho he fet bé i he deixat petjada, pot ser que no segueixi en vida però volia escriure els meus últims sentiments sobre aquest paper per fer arribar a la gent el patiment de viure en guerra”.

att: Possible carta d’una víctima d’una guerra sense final

Comparteix!

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*